L’editorial Anagrama reedita el llibre d’Estrella de Diego dedicat a l’Andy Warhol!
Des de de fa anys introbable…
Tristísimo Warhol amb portada preciosa (autorretrat genial) a partir d’un quadre del mateix Andy.
Andy Warhol va inventar el selfie, l’autorretrat, les celebrities…
“Vull ser tan famós com la reina d’Anglaterra”,
va dir Warhol.
Aquesta frase, banal en aparença, podria estar carregada de significats. No vol ser el president dels Estats Units, ni un milionari, ni una estrella: aspira a ser la reina d’Anglaterra.
Vol, en suma, tenir un passat no només amb testament, sinó amb testament davant de notari. No vol ser únicament famós o ric: aspira a crear un passat ple de passat –el que reprodueix a casa seva– i vol, a més, ser anglès, ajustant-se al mite per excel·lència del glamour a Amèrica.
Qui era en realitat Andy Warhol? Va ser el més cèlebre representant de la cultura pop, algú fascinat per la publicitat i l’èxit –essència màxima del que és «americà»–, un comprador i consumidor compulsiu, un artista polifacètic i admirat?
O potser va ser l’últim gran pintor de la tradició europea del retrat i el bodegó; un ésser consumit pel que posseïa, malenconiós, nostàlgic, que va viure la vida com una carrera cap a la mort?
Trístissimo Warhol, un particularíssim assaig que dóna resposta a aquestes preguntes en forma de relat que comença un dia d’agost del 1956, quan l’últim pintor romàntic, Jackson Pollock, s’estavella amb el seu cotxe a Long Island.
Artistes com David Hockney, Jasper Johns o Tom Wesselmann apareixen i desapareixen en aquesta història, configurant-se, també al seu voltant, tota una sèrie de conceptes de la modernitat, actuals síndromes del nostre temps: la nostàlgia, la malenconia i la mort.
Trístissim Warhol finalitza amb la mort de l’artista.
Però, més que un llibre sobre ell o l’art pop, aquesta és una història gosada i reveladora que parla de tots nosaltres, al capdavall, atrapats en aquestes síndromes modernes.
No te’l perdis!
